Debat. Aprenent fent

Crec que a aquestes alçades tothom està d’acord en dir que “el coneixement no es pot transmetre, només es pot elaborar al cervell de cada persona gràcies a la interacció a amb el context”.   Els coneixements es poden portar a la pràctica, i es poden entendre però mai transmetre. Les persones no som “pendrives” amb informació emmagatzemada; les persones som mecanismes que aprenem gràcies a un conjunt de factors, entre d’altres el context.

És per això, que no hauríem de confondre que la cultura i els valors es transmeten, gràcies a la característica humana de que som éssers socials i que per tant necessitem estar en contacte constant amb els altres individus. Tot i això, això no explica res més que la interacció societat- individu. Recomano veure la pel·lícula “El niño salvaje” de Truffaut. En la qual el nen salvatge no es capaç de viure en societat pel fet que no ha desenvolupat les capacitats pertinents per relacionar-se, però si que és capaç d’aprendre quan percep certes experiències.  

Tal i com cita Punset a l’entrevista amb Roger Schank, “dime algo y lo olvidaré, enseñame algo y lo recordaré, pero hazme participe de algo y entonces lo aprenderé”, l’aprenentatge implica una pràctica. Actualment el nostre sistema educatiu, deixant de banda alguns factors com l’educació universal entre d’altres, segueix el mateix disseny i plantejament que a l’edat mitjana. En el qual només una persona era la portadora del coneixement. Recomano aquest acudit de la Mafalda, que és un clar exemple d’aqeust fet.

Cal doncs, una reforma total del sistema educatiu; que canviïn des de les aules, fins a les relacions que s’hi desenvolupen; un canvi orientat i plantejat per a que la societat sigui el mitjà i el fi d’aquesta futura educació. En aquest nou plantejament les noves tecnologies juguen un paper important, però no transcendental (tal i com algunes idees tecnodeterministes apunten). Un clar exemple d’això seria el test mèdic de reflexos que es fa per aprovar el carnet de conduir. Amb tots els videojocs que existeixen sobre automòbils, aquest test és gairebé prehistòric i fins i tot inútil.

Una idea que considero interessant a destacar en tot això es la que dona Roger Shank a l’entrevista, sobre el recurs educatiu de geografia. Per què les escoles no van voler aprofitar aquest recurs? Quin és el problema de què tots els alumnes no aprenguin el mateix? Per què tothom encara estem enclavats en un passat educatiu en què el mestre tenia la raó absoluta? La única resposta possible que se m’acudeix és la por al descontrol de les masses. Si no ensenyem el mateix a tothom serà més difícil que tots seguim un mateix patró de conducta? Recomano el llibre de “les profesiones inabilitantes” de Meireu en el qual dona una aproximació a aquest tema; així com els autors Foucault, i la seva idea de poder i Chomsky amb les seves idees anarcosindicalistes.

Cal doncs, tal i com la Raquel Luque ha comentat, un nou sistema educatiu basat en la pràctica, en el qual cada alumne sigui partícip del seu procés d’ensenyament- aprenentatge, en el qual l’aprenentatge significatiu sigui allò que volem aconseguir, deixant de banda les classes magistrals i la homogeneïtzació de l’educació. "Si ens centrem en la tecnologia igual que vam fer amb el llibre de text no aconseguirem res, un bon aprenentatge s’aconsegueix per mitjà de diferents vies, hem d’aprofitar tots els recursos disponibles, no només els tecnològics. El docent no pot dependre de cap recurs educatiu per ensenyar"

Però tal i com apuntava d'alguna manera la Raquel Jiménez, no podem demanar que els nenes duguin a terme un aprenentatge significatiu, si nosaltres som a mestre no els hi donem les eines per que ho puguin ser. De fet, l’educació que tots nosaltres hem rebut a les diferents universitats ha estat un ensenyament basat en tres o quatre anys de teoria i tres simples mesos de pràctica. Com a  mestres hem d’aprendre, tal i com apunta Roger Shank, així com la Maria Sales, entre d’altres; a ser tutors i no expert en la matèria.